dimecres, 18 de setembre del 2013

QUÈ FAN ELS LLIBRES QUAN S'ABORREIXEN?

Hi ha moments a la meva feina que es gaudixen més que d'altres. Són ixes sessions que et prepares durant varies hores, que has estat madurant i preparant i que, sorprenentment ixen bé. Avui he tingut una d'ixes quan he contat un meravellós, que em vaig trobar al Museu d'art contemporani de Santiago, Juego de la escultura, d'Herve Tullet.

 
Es tracta d'un llibre sense text, que pareix només un llibre de colors foradat i ratllat però que es pot trencar i dona joc per a fer moltes escultures i f
ormacions. Per a preparar-ho vaig inventar-me la història que vos incloc a continuació. Què bé que s'ho han passat els xiquets, primer avorrits i després sorpresos i meravellats quan han pogut muntar el llibre a la seua manera, fen trens, corrals, corones... 


Intenteu que vos conten l'experiència, a veure que han percebut. Ací teniu el conte.



Açò era un llibre de colors molt vellet que vivia abandonat en la biblioteca d’una escola. Feia mols anys els xiquets l’agafaven tots els dies de la seva estanteria però ara aquestos xiquets s’havien fet grans i ja no llegien llibres de colors,  sinó llibres més llargs i importants. Els seus fills, que ara anaven a l’escola, només veien un llibre avorrit que no tenia lletres; passaves una pàgina i t’apareixia el blau i el groc; després el verd i el rosa; després el blau i el verd i per a acabar el rosa i el groc una altra vegada.

Fixeu-vos si era vell que les lletres que algú havia escrit s’havien borrat; fixeu-vos si era vell que als ratolins de l’escola li agradava el seu olor i li van forats; fixeu-vos si era vell que els xiquets agafaven les tisores i li retallaven trossos pensant que ja no servia per a res. 
Però un dia el llibre es va fartar i es va començar a estirar per a que tot el món puguera veure com estava d’enfadat. Tant es va obrir que les pàgines es van separar un poquet; i després un altre porquet,  i un poquet més, fins que tot el llibre es va obrir.  Molt sorprès, el llibre va jugar una estona. Va jugar a ser estrella, va jugar a ser ona de mar, fins que va esternudar i se’n va eixir un trosset; però li va donar igual, va tornar a esternudar i se’n va eixir un altre tros, i així moltes vegades. Però els trossos ara no volien anar al mateix lloc; es van col·locar, als forats que havien fet els ratolins, als talls que havien fet els xiquets i, en ixe moment, el llibre va tornar a ser feliç. Mentres tots els trossos tornaven al seu lloc; mentres el groc es tornava a juntar amb el rosa; i el rosa amb el verd, i el verd amb el blau, i el blau amb el rosa; i el rosa amb el verd i el groc amb el blau, va decidir que s’anava a canviar el nom. 

A partir d’ara ja no seria el llibre dels colors, sinó el joc de l’escultura i esperaria amb paciència a que un xiquet l’agafara i, amb molt de compte i amor, tornara a jugar amb ell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada